Te Pakistanès

te1
[pl. tes]

1 1 m. [AGA] [BOS] [LC] Arbret perennifoli de la família de les teàcies, conreat en forma d’arbust, de fulles coriàcies, lanceolades i dentades, flors axil·lars, blanques o rosades, vistoses, i fruit en càpsula, originari de l’Àsia meridional i cultivat als països tropicals per beneficiar-ne les fulles (Camellia sinensis o Thea sinensis).

Diccionari Institut d’estudis Catalans

El te és una infusió aromàtica que es prepara abocant aigua calenta o bullent sobre fulles de la planta del te (Camellia sinensis), un matoll perennifoli originari de l’Àsia Oriental.

Es tracta de la beguda més consumida del món després de l’aigua.

Hi ha una gran varietat de tipus de te. Alguns, com el Darjeeling i els tes verds xinesos, tenen un gust refrescant, lleugerament amarg i astringent, mentre que d’altres tenen perfils molt diferents que inclouen notes dolces, de núcules, florals o herbals.

El te del qual us parlem avui, pertany a la segona categoria.

Es coneix el te pakistanès com una beguda amb una mescla de diferents espècies que contenen qualitats digestives i estimulants. A l’ésser un te especiat, s’aconsegueix considerar com una xassís, per la qual cosa es pot acompanyar amb llet. Tots els seus ingredients procedeixen del Pakistan. Amb certificat ISO

La seva composició: te negre, canyella, clau, cardamom, gingebre i vainilla.

Quan el prepares, una profunda olor i calma envaeix tota la casa.

Passeu per la botiga física i podreu veure la varietat de tes que podem oferir-vos.

Quan vingueu us oferirem una bosseta amb Te Pakistanès de regal.

Us esperem!

Te negre

El te negre, igual que els altres tes, prové de la planta Camellia Sinensis i es fa amb fulles sotmeses a més oxidació que el te blanc, o el te verd. El te negre té un gust més profund.

Els majors productors de te negre inclouen la Xina, l’Índia, Sri Lanka i Pakistan.

Tradicionalment el te negre ha estat l’únic te conegut a occident i, tot i que el te verd està guanyant popularitat, el te negre continua ocupant el 90% de les vendes de te a occident. Mentre que el te verd normalment perd el seu gust al cap d’un any, el te negre manté el seu sabor durant anys, per aquesta raó va ser un article de mercaderia al segle xix.

Canyella

És originària de Sri Lanka. L’arbre de la canyella (Cinnamomum verum) té fulles perennes. La seva escorça s’embolica, es deixa assecar i es forma un rotllo. Amb els rotllos es fa la canyella en branca (es tallen i formen palets d’entre 5 i 7,5 centímetres). Amb ells, després i un cop mòltes, s’obté el pols que té un sabor més fort que la canyella en branca.

És un aliment ric en fibra, proteïnes, carbohidrats, minerals (calci, ferro, potassi, zinc, magnesi, sodi, fòsfor), vitamines (A, B, C, E i K) i baix en purines.

Segons la medicina tradicional xinesa, la canyella té naturalesa calenta i, per tant, s’utilitza com a remei específic per ajudar a superar situacions de debilitat. Es coneix tradicionalment per les seves propietats antibacterianes.

És una espècie imprescindible en moltes receptes de postres.

Clau d’olor

El clavell o clau d’espècia o girofle és una espècia molt aromàtica composta pels botons florals o poncelles assecades del claveller, un arbre de les Myrtaceae (Syzygium aromaticum) i els seus sinònims: originari d’Indonèsia. El seu nom vulgar procedeix del llatí clavus, ja que la poncella seca sense obrir recorda aquesta forma.

És una planta originària de les illes Moluques, Cèlebes i Filipines, tot i que també es troba a la costa est d’Àfrica, a l’Índia i en zones de l’Amèrica tropical. Per al seu creixement li és favorable un clima de caràcter marítim i tropical, amb un sòl humit i ric en nutrients. Se sol trobar en terrenys de poca altitud.

S’ha fet servir tradicionalment per les propietats anestèsiques, antisèptiques, i antiinflamatòries.

És molt usat en gastronomia (sobretot a l’Índia), a causa d’aquesta aroma forta, calenta i rica, que en tastar-lo es torna picant àcid, fort i amarg que deixa una última sensació de fred a la boca.

Cardamon

El cardamom o gra del paradís (Elettaria cardamomum) és una planta de la família de les zingiberàcies, utilitzada a la cuina com a condiment i també en perfumeria i com a planta medicinal.

L’Elettaria cardamomum és una planta procedent d’Àsia, on creix de manera natural a l’Índia, a l’illa de Sri Lanka, Malàisia i Indonèsia. Creix en selves humides i plujoses en llocs amb claror, però mai amb llum directa.

S’ha utilitzat tradicionalment per les seves propietats antivíriques, antimicòtiques, antimicrobianes, diürètiques.

El cardamom és un dels ingredients principals d’alguns curris i per aromatitzar dolços; és molt utilitzat a la cuina xinesa i oriental en general. A l’Orient Pròxim es barreja el cafè amb el cardamom. Després del safrà i la vainilla és la tercera espècie més cara. L’Índia és el seu major productor. Normalment les llavors es venen dins del fruit, ja que el seu sabor es perd ràpidament.

Gingebre

El gingebre (Zingiber officinale) és una planta de la família zingiberàcies originària de l’Índia que hom conrea per utilitzar-ne el rizoma. El gingebre viu en tots els països càlids des de Nigèria fins a Jamaica. La Xina i l’Índia en són els principals productors seguits pel nord d’Austràlia, Hawaii i l’Índia occidental, tot i que el gingebre cultivat a Jamaica es considera el millor.

A més de la funció d’additiu alimentari, el gingebre té una llarga història d’ús tradicional en els refredats comuns, febre, malalties reumàtiques, complicacions gastrointestinals, mareig, etc. El gingebre conté diversos principis picants no volàtils com: gingerols, shogaols, paradols i zingerone, amb molts efectes beneficiosos per a la salut.

Els rizomes s’utilitzen en la majoria de les cuines de tot el món mitjançant el menjar asiàtic, els rizomes tendres són sucosos i carnosos amb un fort gust. S’acostuma a conservar-los en vinagre per menjar-los com a aperitiu, o per a utilitzar-los com a ingredient de molts plats diversos. Les arrels madures són fibroses i seques. El suc dels rizomes vells és extremadament picant i, a vegades, s’utilitza com a espècie en la cuina xinesa per a dissimular altres olors i gusts més forts, com el del marisc o de la carn d’anyell. En la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, tradicionalment s’utilitza en la preparació de dolços, com caramels o l’anomenat pa de gingebre, fresc en amanides…

Vainilla

La vainilla (Vanilla planifolia, família botànica de les orquídies) és una planta originària de Mèxic. Hernán Cortés va descobrir la vainilla a les Amèriques a principis del segle XVI. Va ser a mitjan segle XIX quan el seu cultiu es va desenvolupar gràcies al descobriment d’un mètode de pol·linització per part d’Edmond Albius, un esclau que vivia a l’Illa de La Reunió.

Fou així com l’illa de la Reunió es va convertir en el primer productor mundial de vainilla. Per conseqüència, els colons de l’illa de la Reunió van exportar el seu coneixement a una illa veïna, Madagascar, que va passar a ser des de llavors el primer productor mundial de vainilla gràcies a una mà d’obra barata.

Tradicionalment, el fruit de la vainilla s’ha utilitzat com a afrodisíac, carminatiu i estimulant digestiu.

Els fruits de la vainilla són molt utilitzats per donar el seu característic aroma i gust en confiteria (pastissos, dolços, cremes, natilles…), preparació de gelats, begudes, perfumeria i fragàncies aromatitzants, entre d’altres.

Post anterior Post següent

0 comentaris